Logotip

TOT SOBRE EL BARÇA

Opinió

La flor de Zidane és il·limitada i no té data de caducitat

La flor de Zidane és il·limitada i no té data de caducitat
La flor de Zidane és il·limitada i no té data de caducitat
Però no té res a veure amb la flor del mestre Johan Cruyff. Mentre l'holandès tenia una idea definida de joc, el tècnic francès es limita a ser el gestor...
 Zidane

Però no té res a veure amb la flor del mestre Johan Cruyff. Mentre l'holandès tenia una idea definida de joc, el tècnic francès es limita a ser el gestor d'un grup de jugadors molt bons. Dues temporades després, estem esperant per comprovar quin és l'ideal futbolístic del Real Madrid de Zidane. Davant l'Athletic, el Real Madrid va tirar del repertori habitual, res de res en joc estàtic, recital de joc a la contra, una defensa de broma, Cristiano (xiulat una vegada més pel Bernabéu) no en va encertar cap ni una i el Morata de torn fent el gol en els darrers minuts de partit. Una victòria molt semblant a la del Barcelona a Mestalla però que es pot interpretar de manera molt diferent. Aquí entraria el ja famós "doble rasero capitalino". Concepte que intentaré explicar de la manera mes didàctica possible.

Es molt comú a la capital del regne fer diferents interpretacions depenent de qui sigui el protagonista. Amb petites excepcions, generalment les informacions de caràcter madridista sempre s'interpreten de forma positiva mentre que les que són de tall blaugrana/català s'interpreten de forma negativa, sent generosos. 

Exemples: 

1) El "doble rasero capitalino" diu que... si Messi esbronca un company perquè no li passa la pilota no hi ha dubte, l'argentí és mala persona, és un petit dictador, és mal company i no mereix ser capità del col·lectiu. Si qui esbronca un company és Cristiano Ronaldo, el tema canvia. Aleshores el portuguès és un guanyador, un jugador amb fam de títols i de victòries. Fins i tot és recomanable que ho faci pel bé del grup. Un líder tan ambiciós ha de ser el capità del grup. En aquest punt es destaca la capacitat en el salt del portuguès i els seus ingressos en publicitat. Si cal, també és recordarà que fa 5 milions d'abdominals cada matí 

2) Interpretació del minut 93 segons el "doble rasero capitalino". Si és el Barcelona qui marca en el darrer minut de partit (Messi a Mestalla), a Madrid es veu con un símptoma de debilitat. No juguen a res, Luis Enrique renúncia al tiki-taka i tot és un desastre. En aquest punt introdueixen el deute del Barcelona amb Hisenda i el judici del cas Neymar. No pinta res però sempre és efectiu treure tota la merda possible en contra del Barcelona. Si el Real Madrid guanya en el minut 93 (no puc posar exemples perquè son milers de vegades i no tinc tant d'espai) el tema canvia. Guanyar d'aquesta manera si vesteixes de blanc és producte de la teva heroïcitat, de la teva virilitat i de la "casta blanca" que va inherent a l'escut del Real Madrid. Si aquests gols arriben en fora de joc (Ramos a Milà) no importa, perquè és un tema secundari. 

3) En el tema econòmic també es fa notori el "doble rasero capitalino" financer. És fonamental pel model del Real Madrid ser l'equip mes ric del món. El número 1 del rànquing Forbes se celebra més que un títol de lliga. De fet, porten mes títols de la llista Forbes que lligues a l'última dècada. Gràcies al ingressos milionaris, el Real Madrid port gastar sense preocupació... però atenció! Sabeu quin es l'equip que més ingressa a la Lliga pel patrocini a la samarreta? El Barcelona. Sabeu quin és l'equip que més cobra de la marca esportiva que els vesteix? El Barcelona. Sabeu on juga el jugador que més cobra del món? Al Barcelona. Però no importa, a Madrid es continua dient que el club blaugrana està arruïnat per una mala gestió econòmica. Tot és una mentida. Però és una mentida que quan no guanyes molt, o menys que el teu rival més directe, va força bé per enganyar el personal. De traca! Són només tres exemples d'una teoria que hauria de ser inclosa a la carrera de Periodisme. Us ho diu un que es considera doctor en la matèria. 

Manchester és l'epicentre 

Del "morbo" futbolístic gràcies a Guardiola i Mourinho. De fet, a Manchester la moda d'aquesta setmana és que un exequip teu et foti un 4-0. Barcelona i Chelsea ho han fet. Amb una diferència, Pep accepta derrota i Mourinho no. Sembla mentida que José no accepti derrotes amb la de vegades que perd. 

El paio del dit a l'ull, de llençar una ampolla a la banqueta rival, el que surt amb una llista d'errors arbitrals en roda de premsa, el paio que amenaça un periodista, el que mai no té la culpa de les derrotes... aquest paio és qui va recriminar a Conte, tècnic del Chelsea, que no és correcte celebrar el 4-0 amb la mateixa intensitat que l'1-0. Amic José, amb tota l'estima possible, vés cap a casa a celebrar una quarta semifinal de Champions. Bé, la temporada vinent, perquè en la present has de disputar aquella competició a la qual et veies obligat a buscar a Google els equips rivals. Ciao José!

Destacat