Logotip

TOT SOBRE EL BARÇA

Opinió

No ens en cansaríem mai

No ens en cansaríem mai
No ens en cansaríem mai
Un altre cop, Wembley. El 25è aniversari de la primera Copa d’Europa del Barça, quan encara no hem arribat al 20 de maig, ja ens ha permès reviure...
Gelma opi 44

Un altre cop, Wembley. El 25è aniversari de la primera Copa d’Europa del Barça, quan encara no hem arribat al 20 de maig, ja ens ha permès reviure aquell dia i tot el que va suposar a través d’entrevistes o magnífics productes televisius. És una oportunitat per recordar un cop més --com vam fer al cinquè, al desè, al quinzè i al vintè aniversari-- aquell èxit blaugrana des de molts angles diversos, tots ells interessants. 

No ens en cansaríem mai, de reviure el gol de Koeman, sentir-li-ho relatar amb aquella calma que transmet. I voldríem que Hristo ens expliqués un cop i un altre com es va gestar aquella falta: uns dies ens diria que la van assajar el dia abans, uns altres que la van improvisar allà mateix. I li demanaríem a Julio Salinas que ens tornés a narrar la seva jugada inversemblant amb Pagliuca i com el porter italià va evitar-li la glòria destinada a l’heroi. 

No ens en cansaríem mai, de veure la fotografia del Jordi Cotrina des de l’altra punta del camp però absolutament perfecta. De veure les aturades de Zubizarreta, el pal d’Stòitxkov, la jugada de Salinas, Cruyff saltant la tanca de publicitat, Alexanko aixecant la Copa, Guardiola petonejant-la i posant-se-la de barret. Tot plegat embellit per la definició televisiva del 92, tot plegat perfeccionat pel pas del temps i pel record del primer cop. 

I mentre pensem que no ens en cansaríem mai, hi haurà algú que podrà dir que ja en té prou, que ja s’ho sap de memòria. I ens sentirem com quan els pares es trobaven amb amics de la mili i explicaven sempre les mateixes històries. Sempre les mateixes, però sempre reien. I sí, li admetrem que no en tenim de novetats, però que les emocions no han desaparegut i que Wembley’92 és la mili del barcelonisme. 

I aquella mili és la història del gol salvador de Bakero a Kaiserlautern. És la història del “salid y disfrutad” de Cruyff, la de la titularitat de Julio Salinas i el seu idil·li amb Pagliuca, la de la falta sobre Eusebio, la del cop de colze de Nando a Juan Carlos, la del perquè Guillermo Amor no hi va ser, la de la recuperació de Ferrer, o la d’Alexanko --a qui Zubi va cedir l’honor d’aixecar la Copa. També la història del delegat, el Carles Naval qui, patint perquè l’orelluda es perdés, se la va endur a la seva habitació. 

I tantes i tantes històries de milers de blaugranes que van anar a Londres, en avió, en cotxe o en autocar. La dels molts periodistes que ho van viure in situ i la dels que ho van viure com a “quedats especials”. La dels que –nerviosos-- van deixar de mirar i van sortir a passejar. La dels que ja no hi eren i la dels que encara no havien nascut. La història dels que van plorar, com Muniesa, no de l’emoció sinó dels crits dels pares que el van despertar; tenia dos mesos. La dels que ho van mirar per televisió i la dels que ho van sentir per la ràdio, que ja sabien, perquè Puyal els hi havia explicat, que tocaria Stòitxkov, pararia Bakero i picaria Koeman. 

Són històries ja sentides, sí, però no per això deixen de valer la pena. El millor d’aquest record és que el rellotge no ha quedat aturat en aquell minut 111. Aquella victòria només va fer saltar el tap del cava perquè comencés la festa. 

COMENTARIS
Destacat