Opinió

Valors

Valors
Valors
Mandzukic era a terra i els jugadors del Barça no van voler tirar la pilota fora. Ho va fer la Juve. I el Barça tampoc la va tornar. Ho va decidir Messi,...
Gelma opi 41

Mandzukic era a terra i els jugadors del Barça no van voler tirar la pilota fora. Ho va fer la Juve. I el Barça tampoc la va tornar. Ho va decidir Messi, potser perquè va considerar que els italians havien aprofitat el moment de dubte de Rakitic de si la llençava fora o no per recuperar-la i aleshores tirar-la fora. O potser simplement perquè pensava que Mandzukic i la Juve els volien prendre el pèl. O ho va fer perquè volia marcar la línia: que els italians sabessin que no jugarien a aquest joc. Desconec les motivacions de l'argentí, però va quedar lleig. No és propi d'un equip que s'ha caracteritzat sempre per jugar net.

En aquell precís instant, com si el tinguessin guardat al mòbil, a la carpeta de “factures per passar”, Álvaro Vázquez, davanter de l'Espanyol i Jordi Codina, porter del Reus format a les categories inferiors del Madrid, van coincidir amb un mateix tuit: "Valors". Res més. El missatge era clar, pots pensar que altra feina tenen als seus respectius equips i que no van ser especialment originals, però crida l'atenció que el mecanisme instantani de tots dos i de gran part d'opinadors sigui utilitzar com arma llancívola aquest mateix concepte que el Barça com a club ha explotat els últims anys.

En absolut pot ser criticable que el club blaugrana es marqui com a estratègia que més enllà de jugar a futbol, els nens i joves que forma, tinguin clars uns valors que han de ser irrenunciables. És el que s'espera del futbol base, del Barça i de qualsevol club esportiu. Que aquests principis es mantinguin en els jugadors que han de ser referència, els del primer equip, és també lloable. Però quan en fas bandera, quan ho exhibeixes orgullós fins a la sacietat, t'has de preocupar i molt que després allò es compleixi. Que companys de professió facin servir el concepte com un atac, més enllà de demostrar que pica, també remarca que hi ha hagut una sobreexplotació d'aquesta línia d'acció blaugrana.

No fa pas tant, hi havia qui lamentava que al Barça no hi havia cap jugador amb mala llet per plantar cara a rivals que es dedicaven a embrutir el joc. L'home qui millor va definir aquell vestidor va ser Ibrahimovic, ja fora del Barça explicava que l'havia sorprès la disciplina dels seus excompanys, que li semblaven escolars que atenien l'entrenador, superestrelles com Xavi, Messi o Iniesta que no es comportaven com a tals. Pel suec, allò era una raresa, una anomalia, i sense voler-ho formulava un gran elogi. Aquell equip es dedicava a jugar a futbol i potser per això, perquè el joc era el principal, tota la resta deixava de tenir importància. No calien rebels sense causa. Era un equip de bons jans. 

El contrast respecte al Madrid de Mourinho es feia especialment evident en els duels directes, quan cada decisió de l'àrbitre suposava que sis o set jugadors blancs l'envoltessin per protestar. Va ser en aquella època que el Barça va lluir valors. El club va veure-hi un filó i s'hi va abonar, però a poc a poc els bons costums s'han anat perdent. I ja no és cap novetat veure com són els jugadors del Barça els que envolten l'àrbitre en diverses situacions del joc. Ni tampoc és nou veure algun jugador engegar a dida alguns dels membres del cos arbitral. Segurament no encara al nivell d'aquell Madrid perquè, tot sigui dit, allò no està a l'abast de qualsevol, per molt que t'hi esforcis. Aquella agressivitat en tots els sentits estava molt per sobre dels límits comprensibles.

Alguns jugadors han canviat, el Barça té ara alguns homes molt més temperamentals, més rebels, més emotius i això ha canviat la imatge que transmet l'equip. Però part de la transformació també ha estat conseqüència del joc, com menys n'han tingut, més accions d'impotència i frustració hem vist. Perquè com menys superior ha estat l'equip, més enemics externs s'han buscat. I el primer assenyalat ha estat l’àrbitre a qui tot sovint no es respecta des del vestidor blaugrana. La dada més significativa és la quantitat de targetes grogues que sumen els davanters com Suárez o Neymar, que a priori són els jugadors menys exigits defensivament. I sí, l'estament arbitral tolera molt més les entrades sobre els davanters que les seves queixes, però aquest defecte no només el pateix el Barça. 

Si no hi ha sorpresa, Neymar es perdrà el clàssic d'aquest diumenge, el partit que decideix la lliga perquè un cop expulsat d'un partit per doble groga, no va saber controlar la ràbia i va aplaudir de manera infantil el quart àrbitre. Amb la de dimecres en Champions, Neymar suma 14 grogues en el total de competicions aquesta temporada. Més de les que porta Busquets, per exemple, situat en un lloc estratègic al camp a priori amb més necessitats de fer faltes tàctiques. Suárez en porta 11. I encara semblen poques veient com poden arribar a ser de vehements quan se senten perjudicats. 

El respecte arbitral és un valor que ensenyen a la Masia i que s'hauria de traslladar al vestidor del primer equip ni que sigui per pur pragmatisme. Podem posar el focus en l'arbitratge, sobre el qual els jugadors no tenen control, o el podem posar en la seva actitud, que si poden corregir.

Amb l'equip eliminat de la Champions i a dos dies per jugar el clàssic, segurament no deixa de ser una anècdota el comportament dels jugadors sobre el terreny de joc. Però potser reflecteix allò que no volem veure, que l'equip ha anat desfigurant la seva essència, centrant-se en els fantasmes que els ataquen fins a perdre de vista la pilota. Diumenge rodarà al Bernabéu i la millor notícia seria que més enllà de l'afició, els jugadors també oblidessin qui xiula, perquè si poses el joc en valor, la resta de valors arriben sols.

COMENTARIS