Benvingut Mr. Messi

Ramiro Martín ens parla de la figura del crac argentí

Benvingut Mr. Messi
Benvingut Mr. Messi

Ramiro Martín ens parla de la figura del crac argentí

Avui es compleixen deu anys del debut oficial de Leo Messi. Ha plogut tant que ni tan sols l'estadi on es va estrenar, Montjuïc, està avui actiu pel futbol. A qui va substituir, Deco, no juga més al Barça; tampoc continua al club l'entrenador que el va fer debutar, Frank Rijkaard. Les absències multipliquen el caràcter històric de l'esdeveniment. L'efemèride dispararà solemnes expressions periodístiques, detallades revisions estadístiques i opinions com a ofrenes sinceres cap a algú que, efectivament, va canviar el club. 

Com tot gran referent, Messi és un mirall que ens mostra com som. 

Tot això es llegirà entre avui i demà. Oda a Messi, com al seu dia a Platko. Per fer el que fan els altres, ja hi són els altres; de manera que, aprofitant l'ocasió que dóna l'aniversari, he preferit aturar àcidament en els vicis adquirits després de consumir la perfecció futbolística proveïda per Leo any sí, any també fins a aconseguir una dècada. 

Com tot gran referent, Messi és un mirall que ens mostra com som. Com que som en aquest cas davant la perfecció. Mai havíem vist a ningú jugar d'aquesta manera. I no es tracta de debats, sinó de concrecions: no hi ha hagut en la història del futbol un jugador capaç de sostenir la seva genialitat per tant de temps. El 'mirall Leo' ens ha mostrat com som realment quan, un dia, potser a Munic, potser a París, potser a Valladolid, Messi no va ser Messi. És clar que se li pot criticar, com a tots. Però en les dolentes es va acabar per constatar que els mèrits de Messi no contemplaven en la memòria de l'opinió publicada cap tipus d'emmagatzematge, cap forma de marge de comprensió, ni d'agraïda pietat davant d'un mal partit. 

¿Estàvem preparats per a viure alguna cosa com l'arribada de Messi? Ho dubto quan està instal·lada la idea que l'argentí "es va passejar" la temporada passada. Es va passejar? Per no defallir de tristesa, he preferit entendre aquesta consideració com una mostra que aquests deu anys han canviat per sempre la història del futbol: només així es pot entendre que un aficionat, tertulià o periodista pot acusar de passejar a un jugador que ha marcat més de 40 gols. 

La tasca era titànica. El futbol, pur present, ens va reptar a conviure amb la història aquests deu anys. I, en general, no hem sabut més que demanar-li sempre un deu al deu. I hem cridat quan li hem vist humà. Avui falta menys perquè, un cop lluny, un cop acomiadat, posem en context els seus regals i li considerem, ja sense la vulgaritat dels dies, un raig misteriós i irrepetible.

COMENTARIS